1000 km en solitari en 6 dies

L’any 1995 em vaig guanyar l’apel.latiu carinyòs de Forrest Joan per part dels meus companys d’atletisme. Com a la pel.lícula de Forrest Gump protagonitzada per Tom Hanks, el personatge va sentir la necessitat de córrer més i més tot dient: “si he llegado hasta aquí, ¿porque no voy hasta allí?” Començant a córrer sense parar, va acabar creuant els Estats Units d’America de costa a costa.

Fent la mateixa reflexió vaig pensar, si cada dia faig 100 km en bicicleta, perquè no els faig en línia recte? ... Va ser així com vaig decidir marxar des de Vallirana amb destí a Vilela (Villafranca del Bierzo), a 1000 km de distància J amb l’únic objectiu de veure al meu avi.

1000 km de Vallirana a Vilela (Villafranca del Bierzo) per veure el meu avi
 
Aventura en solitari, amb una bicicleta de carretera amb un canvi de palanques obsolet ubicat al quadre, de dos plats (52 i 42) i només 6 pinyons, sense cales, i equipat únicament amb una gorra, una samarreta de cotó, un culotte i una gran motxilla on duia tots els meus estris, vaig creuar tota Espanya d’est a oest.

Amb aquest material i en aquella època, va ser tota una odissea. Sense cap tecnologia, únicament amb un mapa de carreteres i això sí, molta il.lusió.

NOTA: Atès que les fotos les vaig fer amb una màquina rudimentària, la qualitat és força baixa i en tenia ben poques (són escanejades). Gràcies a l’ajuda d’Street View i internet he pogut localitzar imatges dels llocs per on vaig passar i on vaig pernoctar.

NOTA: Aquesta crònica no és una descripció tècnica ni turística, sinó més aviat un breu resum de tota l’aventura. Ja que vaig passar per multitud d’indrets que ben bé necessitarien una crònica cadascun d’ells i vaig viure multitud d’experiències i sensacions com per escriure’n un llibre perquè vaig viure cada segon de forma intensa.

Preparació

Unes setmanetes de rodatge amb la meva nova adquisició, una obsoleta bicicleta de segona mà i, l’haver estat fent el servei militar a l’EMMOE (Escola Militar de Muntanya i Operacions Especials) a Candanchú, van ser suficients preparatoris.

Edelweis (emblema de la companyia d'esquiadors / escaladors de l'EMMOE)

L’EMMOE és una escola on formen els oficials i suboficials que han de comandar tropes especials i d’alta muntanya. Allà faig fer supervivències, bivacs, vaig caminar fins l’esgotament i més, amb motxilles de 40kg., vaig fer escalada, dormir en iglús, muntar tirol.lines,... tot un conjunt d’accions que en més d’una situació em van dur al límit, a l’extrem de l’extenuació, i quan un està “grogui” i creu que no pot més, treu de dins quelcom sobrenatural i segueix avançant.

Allà vaig aprendre que amb voluntat i disciplina mental és pot donar molt més del que un es pensa. Més que la preparació física, va ser la fortalesa mental que em va fer prendre la decisió d’aquesta aventura amb una total seguretat. Jo no sóc més fort que la resta, ni sóc un èl.lit. Més aviat sóc un noi primet que fins al moment no havia destacat en cap esport. N’havia fet de tot tipus: natació, water-polo, handbol, bàsquet, tenis,...

Una vegada presa la decisió, li vaig explicar a la meva padrineta, la sra. Pilar (ja difunta) que era el que em disposava a fer. Era com una àvia per a mi.

Sra. Pilar

1r dia
Vallirana – Fraga (186 km)

Em vaig llevar molt aviat. Vaig sortir amb els primers raigs de llum. Eren els primers quilòmetres i el cor em bategava fort de l’emoció. La nit prèvia havia dormit poquet i només arribar al coll del Bruc (620m.) vaig fer la primera parada per a descansar.

Em vaig quedar dormit a la vorera!!! Com un sense sostre o rodamón. Va ser una becaina curta però suficient com per recuperar-me.

foto extreta de Street Viewer (Google)

 M’anava posant fites a curt termini. Ara fins a Igualada, ara el coll de la Panadella (710m.), Cervera, Tàrrega, ... així sense gairebé adonar-me’n, vaig arribar fins a Fraga, fent un total de 186 km. i uns 1.900 de denivell + acumulat.

El ritme de rodatge era molt tranquil, a 15 km/h les pujades i a 20 km/h en pla. Sembla molt però no és res comparat amb el esportistes de nivell. És com anar a pas muntanyenc, poc a poc, xino-xano, anar acumulant quilòmetres sense presa i sense gairebé cansar-se.

Acabada la primera jornada, vaig decidir muntar el “xiringuito” en un camp de pomes. Duia un sac de dormir, uns ponxos impermeables, unes xarxes de roba i unes cordes. Amb tot això em muntava la meva casona J.

camp de pomes

Bivac fet amb un sac de dormir, xarxes de roba i cordes (FOTO DEL 2n DIA)
A mitja nit em vaig despertar ple de formigues. Me cago en dena! Havia muntat la paradeta a sobre d’un formiguer!!! A corre-cuita i sense llum vaig haver de canviar d’ubicació i improvisar un nou refugi. Estava tan cansat que vaig estendre el sac de dormir en mig del camí i allà vaig caure rodó.

camí vora el camp

2n dia
Fraga – Villafranca de Ebro (86 km.)

Quan em desperto amb la llum del dia veig que tinc a prop un Renault 4 (un 4 latas vaja) amb dos homes a dins i mirant-me. Suposo que deurien ser el pagesos. No sé qui dels tres tenia més por en aquell moment però, per si de cas, vaig marxar ràpid d’allà.

Sí, tenia valentia i seguretat en mi mateix però, també tenia por. Una persona sola, sense mitjans gairebé, creuant un país,... ets fort mentalment però també ets vulnerable. Però com diu la dita: “La por guarda la vinya”.

Aquesta etapa va ser molt dura. Molta calor, poca ombra i com únic acompanyant, el desert de Los Monegros.

foto extreta de Wiquipèdia
 Quina penitència! Va haver-hi un moment que estava tan tocat, que anava desesperat buscant una ombra per a arrecerar-me del sol i reposar una mica. Quina va ser la meva alegria quan vaig veure unes canonades gegantes. No us podeu imaginar quina fresqueta a dins. Allà vaig dormir un parell d’horetes, suficients com per deixar passar les hores més fortes del sol.
aquí dins vaig dormir

 Després amb la calma, i només havent-hi fet uns 80 km i poc més de 500m. de desnivell acumulat, vaig començar a buscar algun lloc per fer el meu cau. Buscava llocs de vegetació, apartat de la gent i la població, que quedessin una mica arrecerats ja que així me sentia més segur.

2n lloc de bivac dins el bosc al costat del riu Ebre
Una vegada a Villafranca d’Ebro, vaig entrar per uns camins de carro, buscant i buscant, vaig trobar un petit bosc a prop del riu Ebre. Abans de muntar la paradeta, em vaig atansar al riu. L’aigua era negre i feia molta pudor!!! Quina llàstima que en aquesta part el riu ja estigués tan contaminat... Tenia les cames tan tocades que tot i així vaig fer un banyet per a relaxar-les, mullant-me fins una mica abans de la sigala J per si de cas... mai se sap!

riu Ebre amb l'aigua negre
Abans de fer-se fosc el cel va començar a ennegrir de cop. Estès en el meu refugi improvisat, contemplava el cel amb reticència esperant que no plogués. Em vaig quedar dormit molt ràpid.



Passada la mitjanit em va despertar un fort espetec. Hòstia!!!!! Una tempesta elèctrica!!!!! Les formigues de la nit anterior no era res comparat amb això... No vaig tenir por, vaig tenir PÀNIC!


Rodejat d’arbres, vora el riu i l’únic metall proper era la meva bici. Mentre recollia a corre-cuita vaig veure caure més d’un raig a prop. Crepitaven fort en els arbres i trencaven les branques. Hòstia! Hòstia! Que no me’n surto d’aquesta! Vaig sortir volant amb la bici, sense llum i desorientat. Vaig rodar una bona estona per uns camins plens de pedres rodones de riu, fotent-li castanyes a les rodes.


Quan vaig arribar a la carretera em vaig adonar que la roda del darrera havia quedat boteruda, amb forma de vuit. Quina va ser la meva sort que a pocs quilòmetres havia un hostal de carretera.

Allà, a l’entrar, un senyor amb cara de pocs amics, em va dir que no podia entrar la bici, que s’havia de quedar al carrer. Us imagineu que podia ser per a mi en aquell moment! Tret de la meva vida, era el bé més preciat! Vaig esperar sigilós a que no em veiés i de forma clandestina la vaig entrar a la meva habitació jajajaja.

aquí em vaig haver de resguardar de la tormenta elèctrica

3r dia
Villafranca de Ebro - Ágreda (149 km)

A l’endemà només tenia un objectiu: buscar un mecànic perquè la roda havia quedat molt tocada i ballava de banda a banda, i cada vegada estava pitjor. Fets uns 100 km vaig coronar el port de Lanzas Agudas (681m.). No era molt de desnivell però se’m va fer molt dur perquè la roda estava totalment abonyegada i li quedaven pocs quilòmetres de vida.

port de Lanzas Agudas (681m.)

Va ser a Tarazona on un amable senyor mecànic, qui per pocs diners, em va deixar la roda com mai. Ben forta va dir, per a que arribis a bon port ja que vas tan carregat. Era com rodar amb una bici nova.

Els quilòmetres s’anaven succeint un rere l’altre. És ben curiós que si un fa aquest viatge en cotxe, se’t fa molt llarg. Però fet amb els teus propis mitjans ho vas assaborint constantment.

posada de sol

Després de fer una jornada d’uns 149 km. vaig arribar a Agreda. Allà no havia lloc on collons muntar la paradeta. Estava esgotat i no veia cap lloc adient per fer el bivac. Va ser doncs, quan vaig prendre una sabia decisió: Dormir a l’Hostal Doña Juana.

A l’entrar em va atendre una noia molt guapa qui, molt impressionada per la meva gesta i bastant receptiva em va dir de quedar per prendre alguna cosa ;) Pujo, em faig una dutxa, m’estiro al llit per provar-lo i....... Oh noooooo! Em vaig despertar al matí L. Tenia plan i em quedo dormit. Vaja tela! Al baixar ja no estava receptiva, sinó més aviat emprenyada Snif! Snif!

Hostal Doña Juana

Com són les coses: Una novieta que vaig tenir després en el meu poble d’origen, Vallirana, resultava ser filla d’Agreda i coneixia a la recepcionista. Em va dir que la caracteritzava el fet ser molt “oberta”. O sigui que si em quedava algun dubte... quina llàstima perquè era maca i em venia de gust jajajaja

4t dia
Agrega – Salas de los Infantes (136 km)

Vaig faltar a la cita però estava fantàstic. Semblava que comencés de nou. La nit no va ser tan agradable com jo hagués volgut però em va anar molt bé dormir pla.

Amb moltes forces vaig encarar el primer port de muntanya del dia: el port del Madero (1144m.)

port del Madero (1144m.)

Passat Sòria vaig veure un rètol que me va cridar l’atenció: Playa de Peñagamella. La meva curiositat va ser tan forta que em vaig desviar de la ruta per a anar a veure-ho.
rètol d'una platja enmig d'Espanya!!!

Una platja! No donava crèdit! M’ha aixafat un camió i sóc al cel? Em vaig despullar i em vaig tirar de cap. Que ben parida, enmig d’Espanya una platja. No sé si era natural o artificial però tenia sorra fins i tot dins de l’aigua.

platja de Peñagamella (era de debó!!!)

Després del banyet pujar el segon port va ser cosa fàcil, el port del Mojón Pardo (1234m.) A més a més, l’entorn era ben diferent. Havia deixat enrere aquells camps àrids, convertint-se en verds paratges.

port del Mojón Pardo (1234m.)

Després d’un ensurt amb uns brètols que em van intentar fer fora de la carretera a consciència amb el seu cotxe, vaig decidir buscar refugi i descansar. Quedava ben poc per fer-se fosc i havia massa eixelebrat a aquelles hores.

Salas de los Infantes

Per estalviar-me pes, cada dia comprava el menjar quan em quedava poc per finalitzar la jornada. Al migdia, o bé menjava plat calent o bé un “caldito” que feia amb el meu fogonet. Tot i fer molta calor entraven molt bé.

font d'energia principal :)

Aquesta nit vaig cometre la imprudència de no guardar bé el menjar i a mitjanit, com no, em va despertar una alimanya que s’estava encruspint el meu menjar. No sé si era una guineu o quelcom semblant. Era increïble, jo allà, immòbil, i aquell bitxo com si res fent un tiberi. Recordava la pel.lícula Bailando con Lobos i pensava: “N’hi haurà més?” Serà agressiu? Afortunadament va marxar però ja no vaig dormir tranquil pensant quins bitxos més hi haurien per allà.

aquí vaig pernoctar la 4a nit

5è dia
Salas de los Infantes – Calzadilla de la Cueza (176 km)

Quina nit! Ja són molts quilòmetres a sobre però en lloc d’acumular cansament, acumulo energia pensant en tot el que he fet. És la màxima expressió del positivisme.

Surto a bon ritme i abans d’arribar a Burgos m’afegeixo a un grup de ciclistes. Quina emoció! Rodava a 30 km/h amb aquell tros de motxilla. Aquella gent no donava crèdit. Va ser una estona molt bonica compartir una hora de carretera amb aquell grup. Aquella gent sentia admiració i em van encoratjar molt.

Totes els pobles, poblets i ciutats tenen el seu encant, però de Burgos cal fer una menció especial. Em va sorprendre molt la seva bellesa arquitectònica. No perdia gaire temps fent turisme però aquí vaig fer una excepció.

Burgos

En la soledat de la carretera, l’únic soroll que se sentia era els meus gemecs i el xerric de la cadena. De sobte vaig sentir uns xiscles dalt d’un turó. Hi havia una tanca metàl.lica amb un rètol on posava que era una àrea protegida. No m’hi vaig poder estar i fent una mica d’escalada em vaig aproximar a dalt. Hi havia moltíssims voltors!

Tan de petits com de grans. Amb la meva càmera rudimentària vaig intentar captar tot allò. De sobte es van espantar i la majoria van arrencar el vol. UAAAAAAA quina descàrrega d’adrenalina. Semblava que tenia un helicòpter a sobre meu. Eren immensos!

Voltors
 Vaig recollir una ploma que els hi va caure i fixeu-vos, fa 50 cm. Com n’eren de grans! Aquests bitxos fan 2,5 metres envergadura i una cinquantena d’aquests exemplars van sobrevolar-me a menys de 5 metres.

voltor (2,5 metres de bitxo!!!)

detall d'una ploma (50 cm!!!)

Passat Burgos vaig pedalar durant uns 100 km per carreteres rectes, on els camps de cereals es perdien entre l'horitzó. Paral.lel, transcorria el Camí de Santiago i de vegades podia apreciar la silueta d’algun peregrí, a qui saludava amb alegria. Eren estones fugaces perquè aquelles siluetes s’esvaïen ràpidament.


camps sense fi que es perdien entre l'horitzó (extret de Street Viewer)
Tot eren camps sense fi i com no trobava cap lloc adient per a pernoctar, vaig buscar allotjament en un refugi de peregrins que hi havia a Calzadilla de la Cueza. Mentre em preparaven un entrepà de truita se’m van apropar dos nois i se’m vam començar a insinuar :O

camí de Santiago

Quines cames més boniques. Dormiràs sol? Hòstia Hòstia Hòstia Ara si que em trobava indefens jajaja Vaig marxar ràpidament i com no trobava cap lloc per dormir vaig estendre el sac de dormir a sobre d’un camp de blat segat. No sé que hagués fet mal però el camp segat era molt dolorós :D Eren com agulles fermes que se’t clavaven a l’esquena. Però millor l’esquena que el cul perquè era el punt de contacte amb la bici i ho havia de preservar J

aquí vaig pernocatar la 5a nit

6è dia
Calzadilla de la Cueza – Vilela (Villafranca del Bierzo) (216 km)

De bon matí i amb el cos engarrotat vaig començar a rodar. Era el sisè dia i només em faltaven uns 230 km. Els 143 km primers van ser rectes i plans. De tant en tant, em trobava algun brau dalt d’un turó.

Brau

Arribar a Astorga va ser molt emotiu perquè segons els meus càlculs només em quedaven 20 km de forta pujada al port del Manzanal (1225m.)

Astorga (al fons)

Això ja està cara avall pensava. Sí, això és el que pensava fins que vaig començar a pujar el port. Quina pujada, i amb tants de quilòmetres acumulats. Però era l’última apretada ja que després d’aquest port ja entrava a la vall del Bierzo i això volia dir que començava a trepitjar la terra dels meus avis. Oleeeeeee.

port del Manzanal (1225)

És ben curiós que quan fas una pujada forta, després les pujades suaus se’t fan com una recta sense desnivell. Els últims 55 km els vaig fer embriagat d’alegria i em van passar volant. Començava a sentir la flaire fresca d’aquella vall tan fructífera que tenia un microclima propi. Totalment diferent a la província de Lleó, però sense el fred humit de Galícia.


Arribada

Els meus avis no donaven crèdit. Estaven prenent la fresca al celler i se’ls va il.luminar la cara quan em van veure. Quina emoció! De debò. Fer-lis una forta abraçada i molts petons va ser la meva recompensa

el meu avi

Una de les millors experiències d’aquesta aventura va ser el contacte amb les persones que em trobava pel meu camí. Va ser molt enriquidor. També ho va ser el fet de valer-se per si sol, de superar totes aquelles pors i d’avançar amb una convicció ferma fins al meu destí.

Reflexió: Quan un creu haver fet una gran gesta amb molt d'esforç, inimaginable per a la resta, és quan un veu passar un d'aquells ciclistes que van pedalant amb una sola cama!!! És en aquest moment, quan et sents petit. Quan veus que de vegades hi ha persones que tan sols per fer les petites coses, requereixen un gran esforç personal. Són els meus herois. Els he vist a la carretera, fent atletisme,... els admiro. Són la màxima expresió de la lluita i del sacrifici. Són els guanyadors.

Joan X. (27/05/2012)




DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS


EN BREU (MÀX 24h)

14 comentaris:

  1. increible,me he emocionado con esta gran aventura.no todo el mundo tiene capacidad estos grandes logros.saludos joan ..!!!

    ResponElimina
  2. Ha plogut des de les hores, però et felicito per el teu atrevimenet. Per fer una sortida així no només cal tenir cames, sino que també s'ha d'estar molt preparat mentalment, i has demostrat que estaves molt fort en tots dos aspectes.
    La crònica genial.

    Salut biker

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Fa temps d'això però així quedarà a mode d'herència per al meu fill. Podrà amb els anys, saber quelcom més del seu pare i, qui sap, potser en fem una de plegats... Seria genial, tot i que com a pare, em fa por que rodi per la carretera. Com canvien les coses eh? :)

      Elimina
  3. Hola Joan!! els pèls de punta!! tantdebó ens atrevíssim a fer-ho els que diem que fem triatló! uauuuu quina aventura!

    Un exemple a seguir! x cert, sóc l'ERNESTO!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ernesto! Moltes gràcies.Jo crec que tu faries això i més. Però si a tu t'han de frenar! ;) Ah! I que quedi per a la posteriritat: Sento admiració professional per tu. Ets un màquina treballant (és una opinió compartida) Endavant!

      Elimina
  4. bueno desde aquella aventura las cosas han cambiado,y nuestro flequillo a menguado eh!!! joan.aquella aventura es uno de los regalos mas grandes que se puede hacer a estas grandes personas que son nuestro abuelos,esos personajes llenos de grandes historias que contar y que tanto han sufrido en sus carnes.
    un fuerte abrazo joan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues sí. Ahora la persona que mas quiero en mi mi vida es mi hijo pero antes de que naciera, mi abuelo era el que mas. Verlo y estar con el es uno de los mejores momentos de mi vida y madre mia las historias que explicava, eso si que era para hacer buenas cronicas.

      Una abrazo muy fuerte Juan! Y animo con esa pedazo de rutas que como siguas asi te vas a salir del pais.

      Elimina
  5. Me ha encantado, de verdad, envidia sana , compañero. Pero yo no creo que tenga lo que hay que tener para realizar una aventura como esta.
    Te has dado una paliza, pero estoy segura que valió mucho la pena.
    Estas cosas son las que siempre se recuerdan.
    Mi mas sincera Enhorabuena, te lo has currado.
    Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias. Yo creo que la gran mayoria podrian dar mucho mas de lo que se piensan. Yo como deportista siempre he sido com un pato, que corre, nada y vuela pero no corre como una gacela, ni nada como un delfin, ni vuela como un halcon. Por eso, con solo constancia y perseverancia, poco a poco, se consiguen grandes metas personales. Seguro que tu tambien lo harias.

      Elimina
  6. Una gran aventura!!! Moltes gràcies per compartir-la amb nosaltres.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. De tant en tant trobo pedres et felicita pel teu bloc i et comunica que ha decidit concedir-te el premi Liebster. Per a conèixer la resta de premiats i les bases dels premis, pots enllaçar amb http://detantentanttrobopedres.blogspot.com.es/2012/06/els-premis-liebster.html

    ResponElimina
  8. Increíble aventura Joan, imagíante si tuviéramos la tecnología de hoy dia la de fotos espectaculares que nos deleitearías. En aquella época no le encontrábamos valor a las fotos y solo se pensaba en avanzar y avanzar jejej.
    Darte mi enhorabuena por esta proeza en solitario que solo de pensarlo se me ponen los pelos de punta... madre mía sin saber donde se va a pernoctar!!!... Un fuerte abrazo company!

    ResponElimina